VICENT MONZÓ EXPÓSITO
Per Iván
Esbrí
Vicent Monzó Expósito (València, 22-01-1919/21-02-1994) és un dels artistes fallers paradigmàtics
que ha donat el Marítim. Va cultivar un extens currículum de falles que aplegà
fins Dénia partint del Cabanyal-Canyemelar, on en no poques demarcacions
vigents i desaparegudes consta una falla plantada seua (Progrés, José
Benlliure-Teatre de la Marina, Eugenía Viñes-Espadán, Blocs Platja); com junt
el seu fill Juan Vicente Monzó Goñí (o este succeïnt-lo).
Falles de barri per a gent de barri: cassolanes, marineres, bròfeges i costumbristes que armava en una composició molt característica sobre bases en creu de Sant Andreu, un volum al centre (tambors, esferes, pilars) per a suport de "el ninot de dalt", terme faller cabanyaler per referir-se al coronament. Monuments efímers de cartó i fusta realitzats a un modest taller -hui desaparegut- al carrer del Astillero; i plantades al tomb, com mana la tradició. La seua especialitat era la pintura.
Falles de barri per a gent de barri: cassolanes, marineres, bròfeges i costumbristes que armava en una composició molt característica sobre bases en creu de Sant Andreu, un volum al centre (tambors, esferes, pilars) per a suport de "el ninot de dalt", terme faller cabanyaler per referir-se al coronament. Monuments efímers de cartó i fusta realitzats a un modest taller -hui desaparegut- al carrer del Astillero; i plantades al tomb, com mana la tradició. La seua especialitat era la pintura.
Però Monzó fou molt més que falles.
També té una obra prolífica com a poeta festiu, assagista i caricaturista (Pensat i fet, El Turista fallero), amb un traç molt clar i reconeixible.
El professor Enric Soler i Godes va
descriure’l de la següent forma: “fill de mariner, Vicent va quedar ancorat a
terra i, com home del poble, viu del treball de cada jornada; però, com té
ànima d’artista, va saber-se esmunyir el seu món. Un món de somnis i versos, un
món literari, un món faller retratant simplement allò que el volta: les coses
del Cabanyal, el que passà o no passà, un succeït, una escena sense
trascendència... que ha sabut adobar-lo, al sa i al pla, literàriament d’una
forma senzilla i entretinguda”.
De fet els seus llibres i articles
-Falles, Setmana Santa Marinera, costums, oficis- tenen tints biogràfics que
permenten descobrir més sobre la seua vida:
-La rajoleta.
-Recitals poètics, Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, volums VI-XIII.
-Contes d’un
cabanyaler, Vives Mora, 1970. Premi Jocs Florals de Lo Rat Penat.
-Espigolar,
1972. Premi Caragola d’Or.
-Relaixos
del Cabanyal, Mare Nostrum, 1992.
-Morralla, Associació
d’Escritors en Llengua Valenciana, 1993.
-Miscelanees a vora mar, Fil
d’Aram, 1994. Obra pòstuma.
Consultes:
-Enric Calvo (amic).
-Paco Monzó Goñí (fill).
-“La Semana Santa Marinera en la literatura”, llibre Germandat de Maria Santíssima
de les Angusties, 2000.
-ARAZO, M. A. (1971): Valencianos de la Mar, Prometeo.
-ARIÑO VILLARROYA, A.; BORREGO PITARCH, V.;
HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1993): Los
escultores del fuego, Diputació de València.
-HERNÁNDEZ MARTÍ, G.M. (2018): Vides, somnis i anècdotes. Antologia de relats de la Setmana Santa
Marinera, Ajuntament de València.
https://elpais.com/ccaa/2014/06/04/quadern/1401907479_367514.html
“El Cabanyal són paraules”, Carles Fenollosa, El País (consulta 04.05.2018).
