L’ESTACIONETA DEL GRAU
Per Iván Esbrí
Els Poblats Marítims han tingut sempre un solatge molt ferroviari, ja que
els seus barris -Natzaret, el Grau, el Canyamelar, el Cabanyal i la Malva-rosa-
han estat abraçats per un seguit de traçats de tren.
Línies de tramvia a Natzaret, Malva-rosa[1] i a la Platja de les
Arenes; el ferrocarril València-Barcelona,
vertader “cinturó de ferro” fronterer amb la resta de la ciutat; els
accessos ferroviaris al Port pel Grau -Compañía del Norte- i Cabanyal -Central
de Aragón-; la Via Pedrera; el trenet de Nazaret i del Grau; i el ramal de la
fàbrica Ballesteros de briquetes de carbó.
Les barriades del Clot, Portuaris i Blocs Platja van quedar especialment
rodejades per aquests traçats, que van aplegar a coexistir tots en funcionament
des dels albors del segle XX fins als anys 1970, quan escomençaren a ser
desmantellats paulatinament fins primers dels 1990.
Hui el modern tramvia de les línies 4 i 6 evoca el pas d’aquelles
locomotores de vapor i automotors elèctrics d’antany pels nostres carrers. De
fet, no queden més que uns poc testimonis dels que destaca l’Estació del
Cabanyal vora l’Avinguda de la Serradora, abans tota vies fèrries. Les línies
d’autobús que transiten pels carrers de la Reina i Doctor Lluch, ho fan seguint
l’antiga ruta tramviària; els jardins i poliesportiu d’aquest carrer, ocupen
l’antiga terminal de mercaderia del Central de Aragón i Via Pedrera, que donà
pas al carrer de Cavite en desaparèixer; i alguns solars foren traçats o
estacions.
Vora Blocs Platja hi ha un d’aquests solars urbanitzat de forma provisional
com a aparcament, que destaca per la seua immensitat. Este espai és la petjada
deixada per l’Estacioneta del Grau, terminal del ferrocarril de via estreta[2] de Bétera al Grau de
València i Rafelbunyol inaugurat el set de juliol de 1892, i que a la postre
seria el trenet del Grau a l’Estació del Pont de Fusta de la Compañía de Tranvías
y Ferrocarriles de Valencia (CTFV).
Per la seua proximitat al Port l’Estacioneta va comptar amb dos molls de
càrrega, dos molls coberts -un d’ells amb un refugi obrat a la Guerra Civil- i
no poques vies d’estacionament i maniobres, algunes d’elles combinades amb les
vies de la xarxa de RENFE, sent l’única estació de València que tingué dos
amples de via diferents. Dins del seu terreny també estaven el baixador de les
Arenes i els tallers de la GAY-Industrial de Construcciones Móviles SA.
L’edifici principal, l’Estacioneta, es situava a la Plaça de l’Aduana. Era
de planta rectangular distribuït en dos altures: a la part de baix les oficines
i despatxos; i dalt la vivenda del Cap d’Estació. Va ser una terminal amb un
trànsit intensíssim amb mercaderies que baixaven de les comarques del Camp del
Túria i de l’Horta: cebes, taronja, sorra, pedra, fusta, etc. I de viatgers
sobretot a l’estiu per gaudir de les platges.
A partir dels anys 1970 el declius de la mercaderia va anar deixant a poc a
poc una pàtina d’abandonament en l’Estacioneta, malgrat el manteniment del
servei de viatgers. Els magatzems ens van abandonar; el baixador de les Arenes
quedà sense personal; els tallers es tancaren; algunes vies foren alçades; i
RENFE clausurà el seu accés. El tancament definitiu de l’Estacioneta esdevingué
el trenta-ú de gener de 1990, quan vora les 20:30 hores eixia el darrer trenet
d’ella, en un ambient festívol marcat per la música -Unió de Peixcadors- i
traques des de primeres hores de la vesprada.
La desaparició del trenet va suposar l’obertura a la platja de l’Avinguda
del Mediterrani i la connexió del carrer de la Reina i l’Avinguda de la
Malva-rosa.
Mentre, alguns automotors i vagons van ser preservats a l’Estacioneta per
formar part d’un museu ferroviari… que mai va aplegar. Al voltant de 1998
aquests el trens van ser traslladats als tallers de FGV a Torrent i emprengué
el desmantellament definitiu de l’Estacioneta, amb el seu enderroc per ampliar
el carrer del Doctor Marcos Sopena. Amb els fastos de l’America’s Cup -2007-
van ser enderrocats l’antic taller de la GAY i el moll de càrrega i refugi de
la Guerra Civil, quedant l’espai urbanitzat com hui està.
Consultes:
-Joan Lluís Llop i Bayo, especialista en història del transport.
-AGUILAR CIVERA, I.
(1995): Estaciones y ferrocarriles
valencianos, València, Consell Valencià de Cultura, 144 p.
-ALCAIDE GONZÁLEZ, R.
(1998): El Trenet de València, Barcelona,
Prieto Tur, 278 p.
“21 años del cierre
del Trenet del Grau”, Iván Esbrí Andrés, Levante-EMV (consulta 22.01.2019).
https://www.levante-emv.com/valencia/2015/02/19/trenet-grau-25-anos/1228015.html “Sin el trenet de El Grau 25 años”, Esteban
Gonzalo Rogel, Levante-EMV (consulta 22.01.2019).
[1]Realment el tramvia no anava a la
Malva-rosa. De Dr. Lluch entrava per Vicent Guillot al carrer de la Reina i
tornava a València.
[2]El fet de ser un ferrocarril de via estreta
-o comarcal- li valgué els tan característics diminutius populars en valencià
“trenet”, “estacioneta”, etc.
